HOTEL PARIS ANDORRA
          
            TIERRAS POLARES
          Si et registres podràs rebre al teu correu el butlletí de senderisme
Inici Directori Catàleg Agenda Revista Territori Enllaços Extranet
> Revista > Llistat > Article
16/12/2019 Iniciar sessió Registrar-me es català en


      TEE TRAVEL

Revista - Articles (Articles informatius de senderisme, espais naturals i altres)
Horitzons i paisatges
EditorRafael Lopez-Monné
Data04/05/2006
Autor: Rafael Lopez-Monné Origen: Rafael López-Monné a A peu per les comarques de Tarragona. 25 passejades i excursions. Vol. III, col•lecció «De Ferradura» núm 6. Tarragona, Arola Editors, 2006.
© Copyright Rafael Lopez-Monné

Horitzons i paisatges


Elogi de l’horitzó

«Creo que el horizonte, visto de la forma que lo veo yo, podria ser la patria de todos los hombres, porque, en cualquier lugar del mundo que estés, tienes el horizonte envolviendo la zona donde tu eres el centro, tú, el que mira, y todos esos centros se juntan, se cortan unos a otros. Es decir, que el horizonte se convierte en el mundo para la visión de los hombres.» Aquestes paraules són d’Eduardo Chillida, el genial creador basc, qui destacava que l’horitzó era un dels elements essencials de la seva vida i de la seva obra.[1]

L’horitzó constitueix, en efecte, un espai ple de significats. La paraula orientar-se ve precisament d’orient, del lloc on surt el sol. Per situar-nos, per saber on som i on volem anar ens cal l’horitzó, ja sigui real o simbòlic. Però, a més, l’horitzó continua sent el lloc on es troben el cel i la terra, i els humans l’hem omplert de continguts sagrats, primer, i d’espiritualitat i continguts estètics, després. De fet, de la contemplació religiosa a la contemplació estètica hi ha un camí ben curt, el pas que va de la creença mítica i de l´acceptació del fet religiós a la racionalització poètica de sensacions empíriques.[2]

Els tristos esdeveniments de l´11 de setembre de 2001 a Nova York van fer famosa la paraula skyline línia d’horitzó, la qual ha estat abastament utilitzada pels arquitectes a l’hora d’estudiar el caràcter que els perfils de les edificacions retallades sobre l’horitzó atorguen a les poblacions. El crepuscle dibuixa els millors perfils tot aconseguint que les siluetes prenguin una dimensió tremendament sòlida i simplificant-les fins al límit per guanyar la màxima contundència. Tal com avança veloç cap a l’oest, la darrera llum del sol subratllant l’horitzó recorda emfàticament a cada humà el lloc on es troba, potser per evitar que la foscor de la nit ens desorienti. I cada indret té el seus horitzons com si es tractés de noms i cognoms, únics, personals, intransferibles, però propietat de qualsevol que vulgui romandre-hi.

Tots els que gaudim de la passió de caminar compartim també una relació especial amb l’horitzó. Coneixem prou bé el plaer d’arribar a un lloc elevat i sentir-se envoltats per ell i, alhora, descobrir les seves profunditats. No és fàcil explicar-ne les raons, però hom reconeix que aquesta relació resulta agradable, plaent, que l’esforç realitzat confereix una dimensió particular a la contemplació i que, sigui delicada o corprenedora, sol tenir un efecte balsàmic sobre l’esperit de l’observador.

No podem comprar horitzons i paisatges a les farmàcies, però cada cop reconeixem més clarament que els necessitem, que la seva contemplació ens fa una mica més feliços i ens ajuden a sentir-nos millor. De fet, aquells paisatges que sentim com a «nostres» són en realitat quelcom més que un decorat. Formen part de la nostra vida, de la nostra identitat. Com afirma Joan Nogué[3], un dels pensadors de casa nostra més lúcids sobre temes de paisatge, la identitat no va associada només a característiques com el sexe, l´ètnia o la llengua, sinó també a l’espai geogràfic. És a partir del lloc, que donem sentit al món i hi actuem, i quan hi «vivim» creem identitats.

A hores d’ara, la importància del paisatge sembla plenament reconeguda a la nostra societat, si més no, teòricament. El desembre de l’any 2000 el Parlament de Catalunya es va adherir oficialment al Conveni Europeu del Paisatge i ha aprovat ja el Projecte de Llei de Protecció i Gestió del Paisatge, el qual recull explícitament la necessitat de preservar el dret dels ciutadans a viure en un entorn culturalment significatiu, tot reconeixent així les dimensions patrimonials i econòmiques del paisatge.

Malgrat la suposada unanimitat social respecte a la importància del paisatge, la realitat mostra cada dia dos fets incontestables: la dificultat per entendre’ns a l’hora de valorar el paisatge i la conflictivitat que es genera al voltat d’aquest tema.

 

¿Que s’entén per paisatge?

L’origen de la paraula cal buscar-lo en les arts, concretament en la pintura, i en la maduració del procés cultural que culminarà amb la conquesta de la representació estètica i autònoma d’indrets físics per se, per mostrar sols allò que es veu; és a dir, sense que la seva execució tingui per finalitat servir com a fons a una història, a uns personatges. Javier Maderuelo[4] assenyala que el primer paisatge autònom correspon a una vista de les dunes dels voltants de la ciutat holandesa de Haarlem, dibuixada per Golzius el 1603. Per les mateixes dates, Carl can Mander, en una mena d’història de la pintura publicada el 1604, va qualificar el pintor Gillis van Coninxloo de «creador de paisatges» tot inventant el terme holandès landstchap. En català el mot el trobem documentat al diccionari Gazophylacium catalano-latimun de 1696 com «tirada de país». En la llengua castellana, la paraula és recollida pel Diccionario de Autoridades de 1737, que la defineix com «un pedazo de país en la pintura».

Malgrat la seva joventut, la paraula paisatge ha triomfat de tal manera en els nostres dies que ha esdevingut un comodí en àmbits tan diferents com la política, la geografia, la biologia, la pintura o l’urbanisme. Nombrosos pensadors alerten que l’abús i el desgast semàntic que està patint el terme fa que sigui impossible una definició universal, però que cada cop resulta més necessari aclarir a què ens referim quan l´usem.

Les visions més positivistes, vinculades sovint a les ciències naturals, acaben posant l´èmfasi en les realitats físiques, i els estudis sobre paisatge que s’elaboren des d’aquesta perspectiva es centren precisament en l’anàlisi dels elements naturals. Autors com Joaquín Fernández[5] es queixen justament del predomini d’aquest enfocament quan manifesten que «el desenvolupament del coneixement coarta en certa mesura l’expressió espontània de les nostres preferències per un paisatge determinat. La ciència en general, i més concretament l’ecologia i altres sabers propers, han objectivat tan el valor dels paisatges […] que els nostres gustos personals no és que resultin irrellevants, sinó que solem considerar-los sense importància i rares vegades ens atrevim a manifestar-los per evitar els retrets dels científics.»

El Conveni Europeu del Paisatge defineix aquest terme com «aquella àrea, tal com la percep la gent, el caràcter de la qual és el resultat de la interacció de factors naturals i/o humans». Des d’aquesta mateixa posició aglutinadora, Nogué[6] defensa que «el paisatge és alhora una realitat física i la representació que culturalment en fem; la fesomia externa i visible d’una determinada porció de la superfície terrestre i la percepció individual i social que genera; un tangible geogràfic i la seva interpretació intangible. És, alhora, el significant i el significat, el continent i el contingut, la realitat i la ficció.» El mateix Nogué[7], però, considera que la manca de la consciència de paisatge que ens afecta a tots és causada precisament per la visió del paisatge com a bé estrictament físic, material, i no pas com a bé cultural i patrimonial, eix fonamental de tota identitat.

 

El valor de la mirada

Entre els pensadors de la línia històrica i cultural destaca Alain Roger, que defensa que el paisatge no es pot reduir mai a un ecosistema ni a un geosistema, alhora que afirma amb contundència que el paisatge no és un concepte científic i que no té sentit parlar d’una ciència del paisatge, la qual cosa però no vol dir que no pugi ser objecte d’un discurs coherent.[8]

En la mateixa línia, Maderuelo[9] subratlla que «el paisatge no és una cosa, no és un objecte gran ni un conjunt d’objectes configurats per la naturalesa o transformats per l’acció humana. El paisatge tampoc no és la naturalesa ni tan sols el medi físic que ens rodeja o sobre el qual ens situem. El paisatge és una construcció, una elaboració mental que els homes realitzem a través dels fenòmens de la cultura.» És a dir, l´essència del paisatge es troba més en la mirada que no pas en l’objecte mirat. O dit d’una altra manera: és la manera en què es percep, el que atorga valor a un determinat paisatge, més que no pas la naturalesa dels elements que són contemplats.

En aquest sentit, resulta útil recordar la concepció de bellesa que tenien els primers naturalistes il·lustrats del segle XVIII, que començaven a descriure el territori peninsular reflectint quelcom proper a allò que avui denominem «paisatge». Com assenyala Luís Urteaga[10] el paisatge més bonic era el paisatge humanitzat i productiu: la muntanya cultivada o els camps llaurats resultaven molt més suggerents que la natura verge, la qual produïa por i, fins i tot, aversió. El paisatge abrupte els resultava indesitjable, mentre que la bellesa era considerada com un atribut de la cultura i d´allò treballat per l’home. Caldrà esperar al Romanticisme per atribuir bellesa a la natura verge, a la natura desfermada.

Podria semblar que aquestes disquisicions són pròpies de passatemps acadèmics. Ben al contrari, però, les diferents maneres d’aproximar-se a la qüestió acaben condicionant les percepcions i, lògicament, també les actuacions. És evident l’existència d’una matriu física, més o menys alterada per l’acció humana, sobre la que s’elabora la construcció d’una determinada visió del territori. Tanmateix, mentre que diferents elements de la matriu són objecte d’estudis intensos per part de diferents disciplines científiques, tenim encara molt poca experiència en estudiar i valorar les percepcions, els intangibles. És a dir, coneixem com funciona un determinat ecosistema per exemple, forestal i sabem també com es duu a terme l’explotació de fusta en una determinada àrea, els problemes d’erosió que pot comportar, les polítiques comunitàries, l’impacte sobre l’economia local, etc. Però ¿quan val una passejada dins la calma recollida d’una fageda a la tardor? ¿Com avaluem el plaer de contemplar una massa forestal tupida cobrint els vessants d’una muntanya?

No tenim gaire experiència en mesurar la subjectivitat, en discernir i atorgar importància a les visions culturals sobre un paisatge, en interpretar les emocions que susciten. Per molt complicat que sigui, continua sent més senzill abordar estudis analítics que no pas de percepció. Tanmateix, la cultura és plena d’elements i manifestacions fonamentals que no poden ser abordades si no és a partir de criteris subjectius i perceptuals, i això no els resta pas valor d’existència ni valor d’ús. ¿Qui pot decidir científicament, per exemple, si una música, una pintura o una pel·lícula és bona o dolenta? I, en canvi, això no impedeix que les administracions s’impliquin en la creació de museus, en el foment de les arts, etc. És a partir de l’estudi i de la recerca d’acords entre les diferents sensibilitats que abordem aquestes valoracions, sense que la seva condició subjectiva ens impedeixi arribar a conclusions i prendre decisions, tot admetent l’evolució constant dels punts de vista.

Paradoxalment, però, sovintegen tristos exemples de polítics que menyspreen obertament les valoracions estètiques pel que fa als paisatges, i n’esgrimeixen precisament el caràcter subjectiu com a raó per no tenir en compte aquestes valoracions en els estudis sobre els impactes de projectes, com en el cas de les centrals eòliques, per exemple. Així, doncs, ¿quan val l’horitzó?

 

Els canvis, els ritmes

El paisatge constitueix un fenomen viu, dinàmic i en continua transformació i, precisament per la seva dimensió cultural, és capaç d’integrar i assimilar modificacions que afecten el territori. Tanmateix, com assenyala molt encertadament Joan Nogué[11], «el problema no rau en la transformació per se del paisatge, sinó en la intensitat d’aquesta transformació: vet aquí el quid de la qüestió. La incapacitat de saber actuar sobre el paisatge sense destruir-lo, sense trencar-ne el caràcter essencial, sense eliminar aquells trets que li donen continuïtat històrica és un dels drames de la nostra societat.»

En el passat, els canvis es produïen a un ritme més proper al de la història de la col·lectivitat que no pas al de la breu existència de l’individu, de manera que els escenaris eren percebuts amb un profund caràcter de permanència. En canvi, ara, com diu Martínez de Pisón[12], «comença a passar que els paisatges duren menys que nosaltres». El fet que un mateix espai pugui transformar-se radicalment diverses vegades durant la vida d’una persona, comporta que el territori vagi perdent el seu potencial com a element d’identificació col·lectiva. D’aquí els sentiments de pèrdua, de desarrelament, allò que els anglosaxons han batejat com placelessness.[13] És inqüestionable la capacitat dels humans per sobreviure a noves situacions; tanmateix, res és gratuït. Caldrà veure el preu que haurem de pagar pels ritmes de les  transformacions i els canvis actuals. En tot cas, la pèrdua de paisatges i el desarrelament territorial no fan sinó empobrir-nos culturalment, afeblir identitats i fer-nos més vulnerables davant els grans processos d’aculturació que impulsa la lògica del gran consum. Potser no està de més recordar que és la complexitat cultural, precisament, allò que proporciona als humans la capacitat de superar condicions adverses.

Els frenètics ritmes de creixement i de transformació en els que estem immersos comporten, inevitablement, una munió d´amenaces i alteracions sobre els paisatges. D’entre tots ells, n’hi ha un que afecta especialment l’horitzó i que a les nostres comarques pot arribar a comportar transformacions més que dràstiques: la implantació de centrals eòliques a les muntanyes del sud de Catalunya. No és aquest l’espai més indicat per a una exposició detallada i sistemàtica dels arguments en pro o en contra d’aquests projectes i estic segur que l’opinió dels lectors no és pas homogènia al respecte. Tanmateix, ja que els projectes previstos afectaran precisament molts dels espais descrits en aquestes guies, hem volgut deixar constància d’algunes consideracions i reflexions que sols apareixen de manera esporàdica en un debat social que considerem pràcticament segrestat.

 

La pèrdua de l’horitzó

¿Quina por tenim a parlar i confrontar plantejaments? ¿Encara pensem que hi ha coses que són bones o dolentes en termes absoluts? Per exemple, ¿els automòbils són bons o dolents? ¿Per què les centrals eòliques són inqüestionables? Com deien Serrahima i Guayabero[14] en un interessant article a propòsit de les protestes socials, la democràcia real és la capacitat d’assimilar els «nos» i d’integrar-los en els projectes, modificant-los o, si s´escau, anul·lant-los; cal escoltar i no fer res «urgentment».

Els arguments esgrimits per a la implantació massiva de centrals eòliques es simplifiquen fins a tal punt que ningú no els pot contradir frontalment: «necessitem energia i aquesta és una energia neta, els impactes ambientals són escassos i la qüestió del paisatge és subjectiva». La realitat, però, és sempre més complexa. Si bé no es pot argumentar que els aerogeneradors siguin bonics o lletjos ni té sentit fer-ho, allò que sí resulta del tot objectibable és que es tracta d’una instal·lació industrial, per molt neta que sigui. La seva implantació en muntanyes, lloms i carenes comporta ineludiblement que es modifiqui per complert l’essència de l´indret, que passa de natural a industrial. La consumació de la implantació massiva de centrals eòliques projectades suposaria un canvi, també massiu, sense cap precedent històric, del caràcter dels espais i els horitzons de les comarques del sud de Catalunya.

D’altra banda, en els plantejaments d’implantació d’aquestes infraestructures energètiques, al nostre país s’ha obviat un element substancial: l’escala i la capacitat del territori per absorbir i digerir unes instal·lacions d’aquestes magnituds. Un exemple: els aerogeneradors instal·lats a la serra de Pradell són perfectament visibles des de la ciutat de Tarragona i també des de la serra de la Fatarella, malgrat que les seves dimensions són molt reduïdes respecte als molins de nova generació (fins a 120 m, 80 més 40 d’aspa). No és el mateix un parc nombrós de molins instal·lats en una gran planúria (la dimensió del territori pot recomposar les harmonies) que en un conjunt de serralades, de reduïda escala, estretament interconnectades per nombroses conques visuals. El territori difícilment podrà digerir el que li ve a sobre. És a dir, d’acomplir-se les previsions, la sensació dels habitants i dels visitants de les comarques meridionals de Catalunya serà molt propera a sentir-se «envoltats» de molins, amb la majoria d’horitzons «industrialitzats». Aquesta és probablement la major amenaça i, ja que no es pot abordar des de la perspectiva d’un projecte concret, la responsabilitat de l’Administració resulta òbvia. És clar que els humans ens podem acostumar a tot, però també és veritat que la industrialització i la banalització dels horitzons no farà sinó empobrir-nos com a societat.

Les amenaces associades a la implantació d’una energia tant interessant com l´eòlica tenen molt a veure amb el model pel qual hem optat com a país. D’una banda, el Pla d’Energia del Govern de Catalunya continua reforçant el model actual de desequilibri entre producció i consum (a les comarques meridionals es produeix el 90% de l’energia del país, mentre que se´n consumeix el 20%) i, pel que fa a les renovables, és incontestable el menysteniment d’opcions com la solar davant l’eòlica. D’altra banda, hi ha no poques veus crítiques que alerten de com s’està desaprofitant l’oportunitat d’afavorir models eòlics més participatius, de menor envergadura però més distribuïts en el territori i integrats a les xarxes elèctriques locals; perquè, si bé és cert que en uns indrets bufa més vent que en altres, també ho és que el transport d’energia a grans distàncies és molt ineficient i les pèrdues són realment considerables. Per contra, el model afavorit es basa en la concentració d’enormes quantitats de molins en unes determinades àrees i en bastir grans centrals de 200 MW o més, tot concentrant conjunts de menys de 50 MW, que és el límit de potència que estableix la legislació per un a sol «parc»[15]. A ningú no si li escapa que aquest model és el més indicat per als interessos de les grans companyies que controlen l’energia i que, com és lògic, busquen el màxim rendiment amb la menor inversió.

Si afegim a això un context rural marcat sovint per consistoris mal finançats, amb escasses inversions, amb poblacions minses i fatigades per haver hagut de sobreviure en uns territoris tan oblidats, les inversions eòliques sonen a manà. De cop i volta, després d’haver-les vist de tots colors, aquelles carenes improductives que no valien res, es posen a rendir. ¿Per què no aprofitar-ho? La visió estrictament productivista encara domina en una part destacada de les mirades locals. No és casualitat que els projectes es concentrin al sud de Catalunya. Tampoc no és casualitat que sigui la població més jove –molt escassa– i especialment els sectors emergents del turisme rural i el vi, els que s’oposin amb més força a aquestes amenaces, més quan han constatat el valor que el paisatge té per a les seves produccions. Un valor que, paradoxalment, prové de les valoracions estètiques i subjectives que cap estudi d’impacte pren seriosament en consideració. Tanmateix, sorprèn el menysteniment amb que són considerats ells i els seus arguments per part de l’Administració, no ja com a ciutadans, sinó com un sector productiu arrelat al territori i amb una capacitat de generar i distribuir riquesa molt superior a la de les centrals eòliques.

 

Epíleg de l’horitzó

No existeix el paisatge sense que hi hagi interpretació, una interpretació que sempre és subjectiva, emotiva i estètica. Miguel de Unamuno sentenciava: «No sé apreciar la Naturalesa més que per la impressió que em produeix».[16]

Potser perquè el tempo del caminar és especialment adequat per mirar, potser perque és més fàcil acompassar-se als ritmes de la naturalesa, als revols dels camins, al soroll de les fonts, potser perquè assistim en directe als jocs escenogràfics de llums i ombres des de dalt l’escenari i no des del pati de butaques, sigui per aquestes o altres raons, el fet és que els caminadors coneixem prou bé el plaer i l’emoció que ens provoquen els paisatges.

Probablement degut a que han esdevingut tant familiars, tan «naturals», ens hem acostumat a creure que la seva bellesa és intrínseca. Pensadors com Alain Roger[17] argumenten però, que la terra roman en la indiferència estètica, que la naturalesa és indeterminada i que fonamentalment és l’art qui la determina. Precisament perquè el paisatge no és tan allò que hi ha, com allò que es veu, la mirada necessita un aprenentatge per veure-hi. Tal com subratlla Maderuelo[18], només veiem allò que coneixem, allò que som capaços de reconèixer i elaborem el nostre pensament segons ens adonem de la complexitat del món.

És en aquest sentit que cobra tot el significat la famosa frase d’Oscar Wilde: «La vida imita l’art molt més que l’art la vida».[19] És a dir, els creadors enriqueixen la nostra manera de mirar el món i, per tant, de veure’l. Les noves mirades ens permeten afegir nous significats a elements que restaven indeterminats, invisibles. ¿Quantes vegades no hem mirat un mar de núvols amb els ulls del viatger de Friedrich? D’on prové l’èpica actual dels escenaris escocesos sinó del cinema, el gran creador de paisatges del nostre temps?

Martínez de Pisón[20] afirma que el paisatge és una conquesta de la cultura, de la civilització, un triomf de la passió i la sensibilitat que dóna lloc a una mirada capaç de veure paisatges on sols hi havien territoris. Si acceptem que la cultura és el que fa visible els paisatges, caldrà reconèixer les nostres mancances en aquest sentit. Les amenaces que planen sobre l’horitzó i que afecten el món de tots els homes, com deia Chillida potser ens han agafat encara madurant. La nostra societat tot just ara comença a tenir una certa sensibilitat ambiental, però sembla que queda camí per assolir una veritable consciència social de paisatge (no puc deixar de pensar una vegada més que continuem pagant el preu de la desfeta cultural que va suposar la nostra Guerra Civil). Així, per exemple, l’argument que fins ara sembla tenir més ressò per oposar-se a la implantació d’una centrals eòliques és el de la afectació a la fauna (a les aus especialment). Encara ens sentim insegurs per reclamar el dret a la bellesa quan, en canvi, està directament connectat amb un afany essencial de l’home: la felicitat, el benestar.

Organitzats en plataformes i col·lectius, hi ha un bon grapat de gent fent una tasca valenta, rigorosa i sacrificada en defensa de les identitats i els horitzons. Els devem molt, tant si triomfen en els seus propòsits com si no, perquè res no és endebades. Des d’una altra banda, el recentment creat Observatori del Paisatge està impulsant amb decisió els estudis anomenats Catàlegs de paisatge, els quals s’espera amb esperança que marquin directrius amb capacitat per incidir directament en el plantejament territorial. De tota manera, encara no n’hi prou, ens calen més pintors, més pensadors, més jardiners, més fotògrafs, més poetes que ens ensenyin a mirar.

 

 

Bibliografia citada

Chillida, Susana (2003): Elogio del horizonte. Conversaciones con Eduardo Chillida. Barcelona: Ediciones Destino.

 

Fernández, Joaquín (2002): «En el principio fue la montaña», dins Montañas del Mundo. Barcelona: Lunwerg Editores, pàgs. 219-225.

 

García Martín, Pedro (2000): Imagines Paradisi. Historia de la percepción del paisaje en la Europa moderna. Madrid: Pedro Garcia Martín.

 

Maderuelo, Javier (2005): El paisaje, génesis de un concepto. Madrid: Abada Editores.

 

Martínez de Pisón, Eduardo (1997): «Elogio de la calma», Grandes Espacios, núm. 13, pàg. 75.

 

Martínez de Pisón, Eduardo (2002): «La percepción de la belleza y del valor natural de las montañas», dins Montañas del Mundo. Barcelona: Lunwerg Editores, pàgs. 13-19.

 

Nel·lo, Oriol (2005): «Paisatge, pla i política». Espais, núm. 50, pàgs. 8-14.

 

Nogué, Joan (2002): «Inútel paisagem». Seminari sobre la incorporació del paisatge en els planejaments urbanístics de Catalunya, Olot, 27 de setembre de 2002.

 

Nogué, Joan (2005): «Paisatge, identitat i globalització». Espais, núm. 50, pàgs. 18-25.

 

Roger, Alain (2000): Breu tractat del paisatge. Barcelona: Edicions La Campana.

 

Serrahima, Claret i Guayabero, Oscar (2006): «No». El País, 14 de febrer.

 

Urteaga, Luís (1987): La tierra esquilmada. Barcelona: Serbal CSIC.

 

VVAA (2006): «Desequilibris territorials i eficiència energètica», (inèdit). Plataformes de la Terra Alta, del Priorat, Senan, Montblanquet, la Vall del Corb, Vandellòs – Hospitalet i el Baix Ebre.

 



[1] Chillida 2003, pàg. 167.

[2] Maderuelo 2005, pàg 35.

[3] Nogué 2005, pàg. 19.

[4] Maderuelo 2005, pàg 14.

[5] Fernández 2002, pàg 219.

[6] Nogué 2005, pàg. 20.

[7] Nogué 2002.

[8] Roger 2000, pàg. 144.

[9] Maderuelo 2005, pàg. 17.

[10] Luís Urteaga 1987, pàg. 182.

[11] Nogué 2005, pàg. 21.

[12] Martínez de Pisón 1997, pàg. 75.

[13] Nel·lo 2005, pàg. 8.

[14] Serrahima i Guayabero 2006.

[15] VVAA 2006.

[16] Citat per Garcia Martín 2000, pàg. 69.

[17] Roger 2000, pàg. 20-21.

[18] Maderuelo 2005, pàg. 37.

[19] Citat per Roger 2000, pàg.16.

[20] Martínez de Pisón 2002.

  Fes clic en la imatge que vols veure
La serra de Cavalls i les muntanyes del Port


            BONVIURE ALTRES DATES

Inici | Qui som? | Nota Legal | Contacta amb nosaltres | Publicitat
Excepte a on s'indiqui, el contingut d'aquest lloc web està protegit amb una llicència Creative Commons
Designed and Powered By WEBDESENDERISMO.COM & SENDERISMO.NET 2001-2018